El Complex Militar-Financer: Gaza, Àfrica, Guyana i el Mar Roig
Franja de Gaza: El debat sobre la Seguretat Privatitzada
Després del conflicte intens iniciat el 2023, la discussió sobre qui ha de gestionar la postguerra ha girat cap a la privatització:
- Contractistes de seguretat en lloc de cascos blaus: S’han proposat plans on empreses militars privades occidentals o de països àrabs gestionin la logística i la distribució d’ajuda humanitària, evitant el desplegament de tropes oficials de l’ONU o dels EUA que tindrien un cost polític i de seguretat massa alt.
- Finançament de la reconstrucció: S’està explorant un model de fons fiduciari on els actius de la reconstrucció siguin gestionats per fons d’inversió internacionals, assegurant que els projectes (ports, energia) siguin rendibles per al capital privat, seguint el manual dissenyat per BlackRock a Ucraïna.
El Sahel (Àfrica): El laboratori del Pack de Supervivència
A països com Mali, Burkina Faso o el Níger, el model és més brutal però igual de privatitzat:
- Wagner 2.0 (Africa Corps): Rússia ha consolidat un model on ofereix seguretat a les juntes militars a canvi de l’explotació directa de recursos naturals (mines d’or i liti). Aquí, el pagament de la guerra no és en diners, sinó en actius físics.
- Externalització de la frontera de la UE: Paral·lelament, la Unió Europea ha subcontractat a vegades a tercers països i empreses privades el control migratori en aquestes zones, privatitzant la gestió del risc i la violència fronterera per allunyar-la de l’escrutini democràtic europeu.
Guyana i el conflicte per l’Esequibo
Aquest és un exemple d’aplicació preventiva del model:
Protecció d’actius petroliers: Davant les amenaces de Veneçuela d’annexar-se l’Esequibo, Guyana (que no té un gran exèrcit) ha confiat la seva defensa a la presència massiva d’empreses com ExxonMobil.
Aquí, la privatització de la guerra es manifesta com a dissuasió corporativa: l’exèrcit de l’Estat que protegeix la zona no és el de Guyana, sinó l’entramat de seguretat privada d’unes corporacions que, si són atacades, forçarien la intervenció dels EUA. És la guerra per proxy mitjançant el sector extractiu.
El Mar Roig i la seguretat marítima
Davant els atacs dels houthis, moltes navilieres no han esperat la protecció de les marines estatals (com l’operació Prosperity Guardian): s’ha disparat la contractació de mercenaris (guàrdies) privats que viatgen als vaixells de càrrega. Les primes d’assegurança (gestionades per fons que sovint tenen els mateixos accionistes que les PMCs) dicten qui pot navegar i a quin preu.
Aquest manual de joc que s’està estenent globalment té tres eixos:
1. Diners públics per a riscos privats: L’Estat posa la garantia (o les armes inicials) i el privat es queda amb la gestió i els beneficis futurs.
2. Tecnocràcia sobre democràcia: Les decisions sobre la reconstrucció no es prenen en parlaments, sinó en fòrums com Davos o en oficines de gestió d’actius a Nova York.
3. Dilució de la responsabilitat: Si un mercenari comet un crim o un fons d’inversió deixa un país sense aigua potable per deutes, la cadena de responsabilitat és tan opaca que és gairebé impossible de jutjar.
Enfilall
Deixa un comentari…